Ja no sé on estem; si començo a pensar en les prioritats que ens marca la societat actual, resulta que tant en quant em fico a reflexionar-les un poc, m’entra fins i tot mal ce cap. No entenc res.
Fa uns mesos va sortir a l’opinió pública un enginyer molt ingeniós, amb una teoria econòmica molt simplista que ell denominava “ninja”, i dit a la vegada, molt, molt, molt i molt rentable a la seva butxaca i als seus interessos personals, fent que fins i tot la gran multinacional petroliera espanyola li ha donat protagonisme amb un espot publicitari. Fou tant l’enrenou mediátic d’aquest Sr., que vaig tenir l’ocasió i el vaig anar a veure personalment, en una conferència “molt ben patrocinada” per una caixa d’estalvis del nostre païs.
La conclusió que en vaig treure de l’esmentada xerrada del Sr. en qüestió fou de perplexitat, tothom dels assistents estàvem escoltant absolutes obvietats amb un llenguatge que intentava ser planer, però, amb una dosi de complexitat estudiada per arribar únicament de les classes mitjanes en amunt.
El que em sorprengué molt de tot el discurs es que, segons aquest Sr. i per ende els que li ballaven el so, la culpa de tota la crisi que estem passant i sofrint, es dels pobres desgraciats que en un moment donat i quasi únic en la seva vida, varen poder accedir per obra i gràcia de bancs i caixes, a poder “endeutar-se” mitjançant un préstec hipotecari, i així accedir a un piset de 70 m2, amb parets de pla-dur i tuberies de plàstic, pagant una quota mensual que heretaran els fills per seguir pagant fins la fi de la seva vida. O sigui els culpables, els treballadors que son uns desgraciats i pobres; el més lamentable es que l’auditori de vestits amb corbata aplaudia fervorosament.
Quant fas un petit anàlisi, et dones compte de la fal•làcia com es: Els bancs i caixes financen al especulador, aquest ven als pobres, els pobres s’endeuten amb els bancs i caixes, que a la vegada paguen interessos “de preferència” als especuladors, amb la garantia de que quant “peta” la ruleta, el Govern amb els diners de la majoria (que som els pobres treballadors) “salva” de la fallida als bancs i caixes, que segueixen pagant els interessos “preferents” als especuladors, en una petita diferència i canvi, es que els especuladors ja no inverteixen en donar treball (ja en tenen prou per un lustre) i es dediquen a viure la famosa “dolche vita”, Marbella, Maldives, Hono-Lulu, Rolex, etc.
No serà que tots plegats ens estem transformant per un egoisme brutal, i/o ens dominen l’enteniment mitjançant el grandiós poder de la TV. i premsa radiada?
Comparant lo actual, amb temps pretèrits que personalment he viscut, molts acontexements no haurien tingut el resultat que avui es dona, i lo que es molt clar es que LA CRISI NO LA PROVOQUEN ELS TREBALLADORS I ELS POBRES, si no que ens hauríem de mirar, la quantitat de grupuscles de gestors, que surten sobtadament a manar i dirigir, en que la font està en la insaculació de familiars, propers, amics i coneguts que paguin el peatge. Tot seguit fico unes observacions de quotidianitats actuals:
• Presentadors/res de programes televisius nomenats “basura”, aixecats a la categoria de “reines del poble”, amb una cultura deplorable, però, amb un sou mensual de fins 5 mil•lions de les antigues pessetes.
• Telenotícies que encadenen la desgracia de Haití amb un latiguillo de –ahora cambiamos de tema- i es fiquen a parlar de que el jugador i/o esportista tal que cobra una milionada setmanal, li ha ficat banyes a la seva dona.
• El famós banquer de la corbata roja, que implora el que es tenen que prendre mesures anti crisi bàsicament amb una reforma laboral; i per l’altre costat paga lo que no està escrit a un equip de F1 i altres esportistes. ¿Com solventaría una retirada massiva de efectiu de tots els depositants de diners a la vista en una setmana?
• I que dir (tot i que ho entenc en part per la meva formació professional), de que el Millet segueixi vivint al seu castell i vagi de restaurant sense cap mena de suporta-me’n de crisi.
• Axó sense entrar en la demagògia dels 65 anys per un costat i els 35 per l’altre, que pareix sigui la panacea de les solucions a la crisi.
Vull acabar amb una reflexió:
Els diners son els que son, i no serveixen per menjar-se’ls. El problema crec modestament que rau, en que estem mol malt governats i mal administrats; d’exemples en tenim cada dia i escandalosos, per exemple l’últim: que fot l’alcalde de la capital llur l’Atlàntic a despesa pagada i fent el paperina, solament faltarà que carregui les despeses de desahogament personal de l’entrecuix a la visa del consistori, com el de Mallorca.
Salut.