Archivo de Abril de 2010

Cuidem on anem, o……….

Lunes, 26 de Abril de 2010

No, no, no, ens ho fiquen molt malament, pels quatre costats, treball (no ni ha), oci (car i aborregat), salut (cada dia noves malalties pandèmiques) i ara, avui, m’assabento de un (crec jo) principi de disbarat, preparat per fer estafes de collons, i qui sap si no de malalties mils; o sigui agreugem el treball, l’oci i la salut.

Resulta que uns científics molt savis, han tret un “pegament” per pegar la carn, si carn, i principalment la que ens mengem.

M’explico tal i com ho han fet saber públicament: agafen les deixalles de carn i restes no venudes de les carnisseries, ho trituren, ben trituradet, li afegeixen els dos components de la “pega inventada” ho fiquen en un motlle i ….. Zap, ja tenim un filet per fer bones planxes a la brasa.

El tema es, serà clarament identificable esta carn al mercat?, i al plat?. Té caràcter de substitutiu o de complementari com diuen els economistes; em temo que si no hi ha diferències o es pot disfraçar serà un substitutiu clar (restaurants i baretos ja deuen d’haver fet les comandes); però, i si fora complementari, aquì es on deurien de entrar els governs per evitar que morin persones de fam al mon.

De tota manera entre els transgènics i ara la carn apegada i reciclada, anem arreglats. Quant ens morim no es un consol per la família saber de que s’ha mort? doncs axó, que sapiguessim com a mini’m el que ens fiquem a la boca per menjar, al menys saber-ho, es demanar molt? Srs. Governants, pares espirituals de la desastrosa      e s p e c u l a c i ò

Salut.

DES-Memòria Històrica

Jueves, 22 de Abril de 2010

Lo correcte:

Muere:                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                       Juan Juan Antonio Samaranch, presidente de honor del Comité Olímpico Internacional (COI), ha fallecido a los 89 años en el Hospital Quirón de Barcelona, como consecuencia de una insuficiencia coronaria aguda. Máximo dirigente del COI entre 1980 y 2001, Samaranch se encontraba en estado crítico en el centro hospitalario a la espera del fatal desenlace. La Generalitat abrirá mañana al mediodía la capilla ardiente a la ciudadanía.

Lo políticament incorrecte:

Què? n’hem de dir del seu passat de camisa blava i jaqueta blanca; típica de les reunions al Pardo.

Salut.

Tenim Sol-luciò ??

Lunes, 19 de Abril de 2010

1) Es te que ser un bord, políticament parlant, per defensar impunement la il·legalitat, ja em direu si no que el Sr. del partit de la gavina, l’insigne e il·lustre registrador de la propietat, digui que ara no es el moment de renovar el personal del T.C., que ja que porten quasi 4 anys deliberant i debatin pel nostre Estatut, seria llançar la seva credibilitat per terra. Com si els valors i el que se suposa d’aquest Tribunal no estan ja a l’altura de les clavegueres (un difunt i 4 caducats); diu que no es el moment de parar fins que surti la paloma del niu; el consell que es podria donar als insignes “magistrats” seria: no vos fiqueu d’acord i així no perdreu la feina ni l’estatus que comporta el pertànyer al T.C. oi?. A part de fer-li el joc a Mariano i els seus. I oco!!! que diem a l’Ebre, aquest Sr. pot ser President de Govern d’Espanya. “Manda carallu” que diuen al Nord. I com no hi ha un sense l’altre va i surt Jose Blanco PSOE (alias Pepiño Blanco) i li dona des de l’altre costat suport, pero d’aquest que n’hem d’esperar amb el Curriculum Académic: “cursó estudios de bachillerato en el Instituto Juan Montes” i punto, però aquest ja es Ministre!!!!!.

2) Jo, per quant mori vull tenir un bessó, el Kaczynski i Sra. han estat enterrats amb tota la parafernàlia i honors a un panteó exclusiu per a reis, reines i alts rangs de la societat polonesa, la cripta de Wawel; perquè els vagin a visitar el poble i consti “insecula seculorum”, així ho ha dit i així s’ha fet per ordre del seu bessó. Si a aquest Sr. I Sra. per haver mort desgraciadament en un accident que, espero esbrinem la veritat de el perquè es va produir; on ficaran a un autèntic bastió de la democràcia a Polònia com es Lech Walesa?, l’acudit podria acabar amb: “vull un bessó” a la família”; pero coy, no es un acudit es real, es veritat.

3) Molt important, molt important, la preocupació de CatRadio i TV3 aquests dies es, com s’ho faran els seguidors del Barça per arribar a Milà, donat l’estorb del núvol de cendra que tira el volca de Finlàndia; en patera home, en patera……

Salut.

Per reflexionar.

Martes, 13 de Abril de 2010

Un fill li diu al seu pare buscant consell:

Pare perdo molt ràpid i sovint el temple i nervis parlant amb la gent.

El pare li respon.- Fill cada vegada que et passi axó, agafa un clau i clava-li darrera de la porta de fusta d’entrada a casa.

El dia següent el fill va clavar 37 claus a la porta.

Dos dies mes tard ja solament en va clavar 10, i aixì cada dia que passava en anava clavant menys.

Al termini de unes setmanes, ja va passar un dia sense claver cap clau, i el següent i l’altre, fins que ja no perdia el temple amb els amics i persones que enraonava.

El fill es va dirigir al seu pare i li diu: Pare, ja no tinc cap necessitat de clavar cap clau, ja no perdo els nervis i el temple com abans.

El pare li respon: Fill, ara cada dia que passi sense tenir que clavar cap clau, el que has de fer es, desclavar-ne un dels que vares clavar en els temps dolents.

Varen passar els dies i quant va treure l’últim clau que li quedava clavat a la porta, va tot content a comunicar-li al se pare.

Pare: Ja he desclavat tots els claus de la porta, no en queda cap.

Pare i fill van darrera la porta per veure que aixì era, però, el pare, ficant la porta al tras-llum li diu al fill; veus fill, han quedat tots els forats i ara passa el llum.

Vol dir que: “De lo que malament hem fet, no sempre podem rectificar per tornar les coses al seu lloc; si ens em disgustat o discutit o desairat amb un amic, o un altra persona; no podrem tornar a zero com es diu, sempre ens haurà quedat una rèmora per la que, en la porta passa el llum, en les relacions surt desencís i desconfiança.

NO perdem el temple, conservem els amics.

Salut.

Consequències Boumerang del Poder?

Lunes, 12 de Abril de 2010

Tots ràdios, T.V., premsa escrita, tots, tots, culpen al pilot de l’avio que es va estavellar a Rússia amb quasi tots els dirigents de Polònia: el pilot va desobeir a la torre de control, no se sap que va poder passar pel cap del pilot per desobeir a la torre de control, tothom creu que l’accident es fruit de l’acció de desobediència a la torre de control del pilot, una falla humana del pilot va provocar el desastre, etc. etc. però sempre donat la culpa absoluta al pilot.

El desastre, diria jo es intentar fer una inducció per part de tots els poders públics, i la premsa al davant, a, que el pilot era quasi un genocida, sense tenir en compte que darrera podria haver una conseqüència del poder, si del poder expressat per poder.

Solament s’ha fet i molt de esguinçoll, o sigui de passada, que ja fa dos anys, aquest mateix President de Polònia, es va trobar amb una circumstància molt pareguda, similar, ni mes no quasi igual, i el pilot de torn va fer cas a la torre de control i es va dirigir a un altre aeroport alternatiu, i vatu aquí, al insigne poderós President no li va parèixer bé la decisió i, personalment es va preocupar d’acomiadar al pilot.

Ens atreviríem a dir personalment després de saber esta “petita” anècdota que la culpa es del pilot.

Ha!!! I els russos quasi exclamant que el seu avió “tupolev” anava perfecte i sense cap mena de fallida tècnica, el culpable fou el pilot.

Quina barra, sempre, sempre, sempre la culpa es dona al mes dèbil.

Salut.

PASSA RES?

Miércoles, 7 de Abril de 2010

A propòsit de la nena que ha mort a un altra al poble de Seseña, la mateixa policia s’escandalitzà per la tranquil·litat i absència de cap sentiment en la declaració d’autoinculpació de la “presumpta” assassina; i jo em dic de que? ens estranyem. Es que no estam acostumats a veure per la T.V.:

  • Com des d’un helicòpter fan punteria a unes persones amb foc de metralla i les maten, impunement.
  • Com un tal Matas, que era un Sr. amb possibles limitats fa 5 anys, i ara amb el que “ha distret” mentre era President de Balears, per no anar a la garjola, ha fet front a un pagament de ni mes ni menys que de 3 mil·lions d’€uros.
  • I què? en podem dir de tota la patuleia d’invitats a la “boutade” de casament a l’Escorial de la filla d’aquell President, ara involucrats amb desfalcs de diners públics, defensats a ultrança pels seus correligionaris de Partit Polític.
  • No diguem del assumpte Millet i cia.
  • I de les multiplicacions de despesa en gasto públic, acreditat, en la construcció d’un hospital.
  • De la desídia de govern per tots els costats ara que s’apropen eleccions. Desprès de tants focs apagats.

I NO PASSA RES, RES, RES.

Arribarem a tenir per costum el menjar-nos de uns als altres, i NO passarà res, serà tot normal.

  • Periodistes esbatussar-se (no discutint) a la T.V.
  • Treure importància als fets si ho fan “els teus”.
  • Dir -ho sento-, no se de què, davant de una desgràcia aliena.
  • Menjar amb gula mentre fan les noticies d’Haití, per veure amb tranquil·litat els esports dels T.N.
  • Escoltar a il·lustres periodistes lloant les glories de un noi, (per cert amb molt de cervell) jovenet i amb la vida sol·lucionada per 50 generacions mes, amb babositat i justificant que la fita que va fer de 4 gols era lo important, la gent que atreia esta gesta era incommensurable i fins i tot (sent com es manifesten en altres moments irreverents) lloant a Deu per viure estos temps en directe.

I pega-li fort, que……… NO PASSA RES, RES, RES.

RES DE RES,

Salut.

Amistat, amics, en tens?

Jueves, 1 de Abril de 2010

De petitó un dia a l’escola el mestre de torn ens va dir: “a veure”, fiqueu-se en una pàgina de la llibreta l’impia.

Dalt de tot escriviu: ¿que es un amic?

Ara contesteu el que crieu que per vatros es un amic, i al final fiqueu el nom dels vostres amics.

Amb la candidesa de l’edat, uns 8 ò 9 anys, tots varem respondre amb lo que pareix una banalitat pels que som grans, però, fent un poquet d’esforç per ficar-nos altra vegada en aquells moments, ens donarem compte que de banal res, solament “adaptat” al moment del que començàvem a viure.

Perquè, no podríem traslladar estes reflexions i adaptar-les a totes les edats?, dic jo, amic pot ser:

  • El que t’envia un e-mail que no esperes.
  • La trucada inesperada pel telèfon.
  • La felicitació per sorpresa.
  • L’adhesió innecessària.
  • Un record sobtat.
  • La in-necessitat del “no m’entens”
  • El que no pregunta el què? necessites (ho sap).
  • En la retrobada, la sensació de no haver passat el temps.
  • No t’esvaeix, si mes no, et dona esperança.
  • Arriba sense esperar.
  • T’estima, perquè t’estima.
  • No el veus, i saps que et pensa, i quant no esperes, allí està.

I moltes més coses i sensacions. Axó penso que es amistat.

En tens d’amics; jo, i els meus SI, GRÀCIES AMICS.

Salut.