A D. Leopoldo, el de la economia ninja.
Miércoles, 20 de Octubre de 2010Ja fa molts anys, vint o vint i cinc, que una persona molt cabal, parlant respecte la crisi i la economia em va dir: tens que tenir molt present que diners son els que hi han, i si els hi volen treure valor, li donen a la maquineta, i ja tenim depreciació i més diners a les butxaques, però això, solament ens val per la economia interna del país, si volem sortir fora, em de pagar la diferencia respecte el valor entre abans i després de la depreciació.
Ho sigui ja està ben establert pels poderosos que els diners, son els que son i no hi ha més que els que hi han.
Donada esta premissa, ara em d’afegir que com a país, ja no manem del valor dels diners, pertanyem a un col·lectiu de països que es diu Comunitat Europea, i una de les coses que en varen obligar a fer, fou el renunciar a decidir respecte de la quantitat de diners que ens corresponen; a partir d’aquí, qui mes en pela, més en menja; avui es diu, i malauradament, globalització.
La pregunta ara es, si els diners son els que son, no li hem donat a la maquineta i no hi ha un “duro” en lloc, bancs, empreses, governs, etc. On coi estan els diners?, evaporar-se no s’han evaporat, doncs on estan?. La meva modesta teoria es que estan amagats en quatre mans, o sigui, replegats entre quatre poderosos que mouen els fils, i lo més greu, es que hem estat nosaltres inconscientment els que els em donat a les seves mans, perquè aquests poderosos han sapigut treballar lo de la indesitjable “globalització” i ens estan fent anar pel broc que volen.
Un entrepà de reflexió. Quant un lladre roba a (per exemple) a un botiguer, pareix que a part del delicte, el que hi ha es un canvi de domini de la cosa, i no es així, perquè, quant la cosa està en poder i domini del legítim propietari, poden i segur pengen de la mateixa, hipoteques, deutes, impostos, etc. I quant el lladregot se la ha fet seva, no hi ha cap compromís de deute enrere, la cosa es totalment neta de costos, això vol dir que el preu per ell com ha estat nul, a poc que en tregui ja guanya; per això si no l’enxampen reincideix.
Qui son els que tenen els diners?, està molt clar les multinacionals i els grans especuladors. Que podem fer perquè els treguin?, primer una petita metàfora: quant els nostres avis anaven al “trosset” i es quedaven una o dues setmanes per fer la collita o conrear la terra, s’emportaven un abadejo (bacallà per qui no ho entén), un o dos pans de quilo, un sac de patates i deu quilos d’arròs, la carn, tenien una “fura” que ficaven al cau i els conills sortien disparats, ja tenien carn. O sigui pa proteïna més important (la carn) si no havia prou “caler”, la caçaven, fent-la sortir de la mata.
Com ho podríem fer nosaltres? Ens podem preguntar.
Per mi es molt senzill:
1. NO comprar marques.
2. NO donar dels nostres diners a estructures de disbauxa i multimilionàries (clubs de futbol), abonaments a canals de TV, etc.
3. Comprem productes autòctons i no forans.
4. Aprofitem més el que tenim (roba, cotxes, etc.)
5. Si teniu calers (dinerets), obriu 4 o cinc contes corrents amb vista per internet, i feu canvis constants de tot el saldo de un a l’altre (assegurant-vos de que no vos fiquen costos).
Solament fent a “sac” tothom els tres primers punts, els diners amagats sortirien com cargols desprès de la pluja; pel contrari cada vegada ens collaran més, fins que viurem per pagar i no per pagar per viure.
Salut.