Archivo de Junio de 2012

IL·LUMINATS

Martes, 26 de Junio de 2012

Com es pot enderrocar una empresa centenària pertanyent a un àmbit de la societat del que es diu “a protegir” i, absolutament necessari com es vetllar per la salut ?, o sigui que parlem de sanitat. Intentaré explicar un poc del assumpte.

Resulta que segons han escrit els mateixos dirigents per un mal entés entre els governants i els directius han fotut un desgavell de pèrdua de diners fora de lo normal, i com sempre succeeix, ho paga el mes dèbil de la cadena com es el “desgraciat del treballador”, i encara pitjor, enganyant al mutualista que a la fi i al cap es el propietari, perquè parlo de una mutualitat de previsió social catalana com es l’Anell de casat. Si entre els directius i polítics no s’aclareixen ni s’assabenten del que han de fer, i el que fan, ho fan malament que ho paguin, com sigui però que ho paguin, els que ho hagin provocat i fet.

Doncs be, en resulta que per solucionar els problemes, els que tenen comandament i poder, contracten a unes persones que l’únic que poden exhibir en el seu currículum es tenir pocs escrúpols i un fetge carregat d’alcohol per no recordar les malifetes que van deixant en el seu fer dia a dia.

La seva gestió es tant pobra que l’únic que han fet es recavar un llistat “d’indis” (treballadors), i amb un criteri personal i sense cap mena de justificació mes que la de la neteja de personal, han començat a repartir del pastís que els poques vergonyes del Govern de Madrid han ficat en funcionament com  es el R.D.L. 3/2012 pel tracte nou, de les relacions laborals treballadors-empresa i que tenen el cinisme de indicar-ho com a “reforma laboral”, i que poc han trigat en aplicar-la els ínclits il·luminats “gestors” de les empreses d’arreu.

La meva pregunta es, per això estos ínclits gestors han estudiat una carrera?, per fotre al seus semblants?, No ho entenc, com poden dormir tranquils pensant que estan condemnant a unes persones a un futur incert?, i no parlo pels que encara tenen temps de refer la seva vida, penso en els que ultrapassen els 48 anys, que en veritat ho tenen magre de collons; però a ells que els dona?, volen complir el seu contracte i cobrar xifres indecents per haver netejat l’empresa de gasto, o sigui de treballadors (els desgraciats de la CEOE diuen que un treballador a l’empresa es un gasto), així serà mes fàcil de vendre’s la mútua i treure unes plusvàlues substancioses per repartir; que em d’enganyar als mutualistes?, doncs ho fem no hi ha problema. Perquè es clar que no podem vendre ni traspassar lo que no es nostre?, ja ho farem anar legalment (deuen de pensar), però, sense pensar que avui en dia tenen moltes pedres a les sabates i les principals son i tenen que ser els treballadors..

Els dedicaria la cançó: “caballo viejo” de Roberto Torres

Com de manera autònoma i formal empresa – a – empresa no podien fer-ho, en qüestió d’hores el fatídic divendres 25 de maig a primeres hores de la tarda, sense cap mena d’oposició que ho invalides, catacrac!, intervé el poder; resulta que fa un any i mig quant varen entrar a manar, no havia un duro per intervenir, i ara, encara que l’economia ha empitjorat de una manera exponencial en el temps, ara es veu que si que poden intervenir, la pregunta es: perquè?, la solució donats els esdeveniments es molt clara, perquè hem de fer-la desaparèixer i repartir-nos el que quedi, i si no queda res, al menys ens traurem de sobre una “peça” que sempre ens ha tocat el que no sona i no ens ha deixat fer el que em volgut tranquil·lament en la sanitat catalana.

En varem arribar a ser mes de 4.000 els treballadors de la Quintos de Vida l’Anell, ara en prou feines en som 500 o 600, es a dir estan a punt de aconseguir-ho. Han fotut una Institució catalana, creada per catalans al traste, però ni que sigui minsa i de poc pes la meva decisió, a partir d’ara lo d’aquí, lo autòcton, lo català se me’n fot, jo ja no vull separar-me de ningú, si han estat capaços de liquidar alguna cosa tan nostra i de tant valor social, que no seran capaços de fer si manessin en una Catalunya independent; perquè lo que està clar es que els de davant, sempre, sempre,sempre, son i seran els mateixos. Aplicaré la màxima de “mes val puta coneguda, que honrada per conèixer”. Ho sigui deixem-ho tot tal i com està.

He tingut com a vivència un desencís del comportament humà, he vist persones que tot i que els han fotut un començar a la vida de la tardo per terra, en vers a ser acomiadats desprès de 25 o 30 anys lluitant dia a dia per l’empresa, tot i saber que tenien un dia fixat per la seva caducitat, s’han comportat com a treballadors de la primera setmana de treball fins l’últim moment, o sigui el dia abans d’abandonar per sempre mes l’empresa, encara estaven en el seu lloc de treball i es comportaven com si res. I els despendolats de gestors que sols i únicament han vingut a “liquidar” tot el que es mou, van com els Srs. feudals amb el cap aixecat, treien pit, i segur que pensant: i que? guapo soc, i si en sé.

Independentment del comportament de treballadors com els esmentats, també els gestors han tingut i tenen el suport i aquiescència, per part dels representants dels treballadors, i que tenen una connivència en tots els seus actes, quasi com si de ells mateixos es tractés. Tot el que proposen a les assemblees de treballadors, indueixen als companys treballadors a que no se’ls porti la contraria, ni tant sols el discrepar de cap tema, pareixen propostes dels mateixos gestors de l’empresa, fins i tot, no dient tota la veritat, si no que, inclòs dient mentides, mentides que perjudiquen als seus companys treballadors, i tot perquè amb el tracte amb els directius, d’algun sindicalista treballador, segurament subliminalment li han deixat caure que es poden repartir caramels, i pensen coi avia’m si em toca el bombó de xocolata. Quant se n’adonen de la realitat ja estan al carrer o, tant fotuts com el primer dels damnificats, i es queden amb una cara perplexa i d’incredulitat.

Pareix tot un relat increïble o de ficció, però, es absolutament cert.

Desprès de relatat els esdeveniments la pregunta bona seria: I com podem solucionar-ho això?, i pensant molt la resposta que al menys a mi em surt es que, NO es possible la solució, tot te que passar com passa, el intentar ficar seny o cordura i que tot es produís de forma i manera que fora convenient a tothom no es pot donar. Un vell conegut que vaig tenir, que segurament pels anys que tenia quant el vaig conèixer ja deu de estar amb els altres, em va dir respecte de un comportament fora de lloc de una persona, no t’enganyes “es condició humana” i no es pot fer res. Doncs tenia tota la raó, tot son posicionaments que una persona es troba sense buscar, i la única opció còmoda es la que li proporciona el seu interior i que es “la condició humana”, la mateixa que ens fa reflexionar respecte la manera de actuar o decidir en assumptes estrictament personals, i que per suposat sempre escollim la posició mes còmoda i que menys ens faci preocupar, independentment en que sigui la mes honesta o correcta. Com diria aquell del sud, “es lo que hay”.

I d’això lo mes fotut es que està generalitzat a tots els sectors del país.

 Salut.